Fils que teixeixen la vida escolar

La comunitat

La vida en comunitat és una experiència escolar primordial. L’escola permet que els llaços de comunitat ja no siguin només amb la família, sinó que vagin més enllà.

Qui ha viscut la comunitat alguna vegada, ja la porta dins. Si algun dia està en un context inhòspit, fred, hostil o injust, sabrà que hi ha una altra manera de viure, que hi ha altres possibilitats per a la  convivència. I tindrà, també, la “reserva” d’una certa companyia, d’un cert escalf. L’escola és el primer espai de convivència social i comunitària i, per això, té una gran responsabilitat.

El centre de la vida a Epiqueia és la rotllana de la reunió diària o setmanal (depenent de l’edat), però el tremp de la vida comunitària no es dona només en aquest moment, es dona quan juguem, quan treballem, quan organitzem l’activitat i la convivència…

El joc

El joc és una de les dimensions imprescindibles per al creixement d’una personalitat sana. Mai podrem arribar a detallar tota la riquesa d’allò que el nen aprèn jugant i la gran transcendència d’aquest aprenentatge. Sabem que és una experiència global, perquè el nen hi és en tota la seva integritat corporal, emocional i intel·lectual, i una experiència complexa, perquè el joc el relaciona amb els objectes, els espais, els altres i amb els propis límits. Tots els infants necessiten passar pel país del joc –país que la mirada infantil veu seriós i intens.

A Epiqueia facilitem la vivència del joc i el valorem moltíssim. A través de l’activitat lúdica, el nen es mesura amb el món i amb els altres i va desplegant les seves capacitats. En lliurar-se al joc, l’infant ha d’abraçar un cúmul de variables: la regulació de la necessitat d’acord amb els altres o la gestió del desacord; l’ús i la construcció d’objectes i d’utensilis; la mesura dels riscos que es poden córrer; l’estipulació de límits o de normes; el temps per administrar i l’espai per moure’s i ocupar; la narració del joc posant paraules i sentit a l’acció… I la capacitat que sens dubte més hi està implicada i s’estimula és la de la imaginació. Capacitat, la de la imaginació, que és imprescindible per construir, per entendre empàticament l’altre, i per explorar horitzons desconeguts encara.

Per tot això, l’activitat central en el grup dels més petits és el joc, de diversa tipologia ja que ampliar i diversificar els registres del joc és ampliar les dimensions i les capacitats que el nen obre i desenvolupa. El ventall del joc és extens: simbòlic, lògic, lingüístic, constructiu, corporal, teatral, reglat, amb materials inespecífics, amb materials estructurats…, i sempre deixant espai per al joc lliure.

En edats més avançades, a Primària i Secundària, el joc hi ocupa un lloc diferent, però hi continua  tenint un paper molt rellevant.

El treball

El treball forma part de la vida. Respon a la necessitat de subsistir, al sentit de la vida en societat i a la importància que per a cadascú de nosaltres tenen el reconeixement i la realització personals.

Per tal que el treball sigui gratificant i ens eixampli, en lloc d’alienar-nos, buidar-nos o desorientar-nos, cal que tot allò que hi aboquem, material i immaterial, ens retorni d’alguna manera, aportant-nos sentit, fruit o gaudi. Això, que és fonamental en tots els estadis de la vida, ho és encara més en la infantesa.

El treball és diferent del joc. Tanmateix, hi ha una sèrie de factors que poden marcar una certa continuïtat entre ambdós: l’atenció, la tenacitat, la imaginació, la iniciativa, la unitat de cap, cos i cor. Si el context és estimulant, els  nens  i nenes poden, amb força naturalitat, assumir o proposar-se fites a assolir, convertir les inquietuds en plans, fer dels reptes aventures d’aprenentatge, orientar  les preguntes en processos d’investigació. I tot això ja és entrar en l’experiència del treball que a poc a poc reclama una estructura, una organització, una projecció, una disciplina.

La transició del país del joc a l’experiència del treball es fa, a Epiqueia, de forma progressiva.

Mentre que en la comunitat dels petits el joc és el gran protagonista, en les comunitats dels més grans es creen i s’acompanyen espais de treball consistents i fructífers adequats a l’edat i a la comunitat (des de la infantesa fins a l’adolescència).

Tenim assignat un lloc molt especial per al treball cooperatiu i per a l’aprenentatge en comú. Però, alhora, el treball s’estructura de tal manera que cada nen fa el seu procés i al seu ritme. El paraigües de conviure i aprendre plegats i col·laborant no implica ser iguals ni fer el mateix.